S
ean Connery ho diu tot sovint: jo sóc escocès, i el dia més feliç de la meva vida serà aquell en què Escòcia recuperi la plena sobirania. Aquestes paraules són molt més importants del que semblen. No pel contingut sinó per qui les diu. Perquè qui les diu no és un ciutadà anònim d'Edimburg sinó una de les persones més famoses d'aquest món. Es tracta d'algú que ha triomfat a la vida. El guió invisible del destí ha estat generós amb ell, fins al punt de concedir-li tots els beneficis d'allò que, des d'un punt de vista material, el món entén per felicitat: atractiu físic, prestigi, fama, diners i, possiblement, la pervivència del seu nom més enllà de la mort. Per què una persona d'aquestes característiques -deu pensar algú- hauria de complicar-se la vida fent declaracions políticament incorrectes? Què en treu Sean Connery de reclamar la independència d'Escòcia? Doncs en treu justament allò que mai no passaria pel cap al formulador d'aquesta mena de preguntes: el respecte per a ell mateix. Exigint per al seu país el mateix grau de llibertat de què gaudeixen aquells que li neguen aquest dret, Connery, a més de mostrar-se conseqüent amb les seves conviccions, ens fa saber que l'esperat dia més feliç de la seva vida no té cap relació amb els paràmetres de l'èxit sinó amb els del compromís. El compromís, heus aquí una paraula meravellosa que roman inèdita en la vida de moltes persones.La por, però, existeix. I existeix perquè en un país on l'autoodi ha esdevingut la malaltia nacional, l'autoestima és un bé escàs. Per això ens calen referents com en Joel Joan, persones que havent-se guanyat la nostra estimació com a actors, pintors, escriptors, músics, arquitectes, esportistes, etc., tinguin també la capacitat de guanyar-se'ns pel seu grau de compromís nacional.
I és que el grau de compromís de Sean Connery amb el seu poble, a banda de situar-lo en el mapa, ha tingut un efecte fulminant en l'enfortiment de l'autoestima dels escocesos. Per damunt de l'envejable poder simbòlic de la selecció nacional escocesa, ha donat ales a la presa de consciència dels seus compatriotes i els està esperonant a treballar per la recuperació de la independència del seu país. Això és més important del que sembla, perquè tant allí com aquí el veritable enemic no són els anglesos o espanyols que volen una Escòcia o una Catalunya sotmeses a una nació que se'ls declara superior sinó aquells escocesos i catalans col·laboracionistes amb les corones britànica i espanyola que, per dignificar-se davant del mirall, han elaborat un discurs que emmascara l'autoodi que pateixen. Ni cas, però. El discurs no va adreçat a nosaltres sinó a ells mateixos. El necessiten per poder-se llevar cada dia sense avergonyir-se de ser qui són. A tot arreu hi ha Boadellas i Branchadells, gent capaç de dir, com el primer, que faria les maletes en cas d'independència, o, com el segon, que la independència és perversa i moralment reprovable. Ves per on, no hi ha en la història de tota nació, poble o cultura un personatge més sinistre, pervers i moralment reprovable que el col·laboracionista. Quan finalment fa la maleta i se'n va, no ho fa perquè el faci fora ningú, sinó perquè fuig d'ell mateix.
La veritat és que no cal un quoficient intel·lectual gaire elevat per entendre que després del dret a la vida no hi ha dret més irrenunciable que la llibertat; altrament, quin sentit tindria la vida? La independència és un dret, no pas un privilegi. És per això que només un enemic de les llibertats pot negar el dret d'un altre a recuperar la llibertat que li va ser arrabassada i a decidir el seu propi destí. Ningú en aquest món -ni tan sols en nom d'una eufemística concòrdia- té dret a demanar-nos que deixem de ser qui som per convertir-nos en part d'un altre. La concòrdia basada en la submissió d'una de les parts no només resulta patètica, també denota, per part del sotmès, un reconeixement encobert de la pròpia impotència. És així com molts catalans es fan espanyols, perquè no poden suportar la convivència diària amb les seves contradiccions. Si els espanyols no són catalans, però els catalans sí que són espanyols, és evident que només els catalans poden ser esquizofrènics. No crec, això no obstant, que l'esquizofrènia sigui un sinònim de qualitat de vida. Per això és tan important el posicionament polític d'en Joel Joan, perquè el seu nom constitueix un referent per a moltes persones dels Països Catalans que se sentiran encoratjades a dir prou a l'esquizofrènia, prou a la submissió, prou a la rentada de cervell segons la qual ser català és una manera de ser espanyol. Ser català és només una manera de ser. Punt. I aquest, contràriament al que pensen i diuen els ciutadans del món de filiació espanyola, no és un plantejament nacionalista sinó universalista. Perquè només els veritables universalistes, només els veritables demòcrates, només els veritables amics de la humanitat estan a favor del dret a la independència de tots els pobles de la Terra.
Víctor Alexandre. Escriptor i periodista